La Llista de la Vergonya: 2008

Un exercici més d'auto-redempció per acabar l'any: La Llista de la Vergonya de coses que he fet o m'han passat aquest 2008.

.Sense anar més lluny, la nit de Nadal, quedar-me mirant la tele amb la vella esperant sentir en Raphael cantant el Tamborilero per poder sentir que definitivament ja ha arribat el Nadal. Malauradament per a la meva il.lusió nostàlgica infantil -però per sort per a la meva salut mental actual- no el vam enganxar, si és que el va cantar.
(Sempre ens quedarà youtube)

.Anar a pel Peñaforca i acabar fent el Peñafumía -que és el de just davant-, i tot per voler passar sense mapa, només amb una "ruta" xunga d'aquestes que corren per internet i que segur que va escriure algú que anava ben torrat.

.Prostituir-me cantant els gols merengues en un extrem desesperat de vida o mort només perquè el meu equip es salvés in extremis del descens. No vull tornar a recordar lo bruta que em vaig sentir aquella tarda, amb una sola vegada que ho hagi explicat per aquí ja n'hi ha hagut prou.

.Haver d'entrar al cotxe pel maleter (perquè un bombí no funciona i l'altre ha quedat massa arrambat a la paret). Que et vegin tots els veïns. Que algun d'ells t'insinuï que està pensant en canviar-se el cotxe.

.Haver intentat tirar els trastos a un malabarista multicultureta militant ecologista recalcitrant, només perquè físicament era força guapot. Perquè pensant-ho bé, la veritat és que no em veig escoltant ManuChao o Ojos de Brujo al cotxe , ni anant a Etnivals a veure malabareros, ni havent de reciclar fins i tot la merda del gos, ni havent d'anar pels llocs en bicicleta. No em veig fent tot això sense que m'agafin ganes de vomitar només per quatre intercanvis carnals que qualsevol altre mortal pot donar perfectament i sense haver de sacrificar la paciència així.

.Creure, en un estat completament etílic, que el Psicotic Reaction era dels Fuzztones. De fet, creure que moltes temes de l'estil poden ser originals dels Fuzztones. Sort dels amics que apareixen i escriuen quan més ho necessites... (Gràcies R.!)


Bon any nou (sort que lo del multicultureta es va quedar en res, sinó ja m'hagués obligat a escriure-ho en tots els idiomes -especialment els africans- menys en el meu).


(Vosaltres sí que no haguéssiu durat ni un minut amb una multicultureta. Què grans éreu, collons!!!)

Investigant el feisbuc II (sí, un altre post anti-FB)

Aviso: Sí, és un altre post rondinarie anti-feisbuc com n'hi ha tants. Un no pot ser digne de considerar-se blogger si no té com a mínim un post que digui pestes del FB.

Cada dia es van sentint casos, ja sigui per les notícies o per algun amic ingenu, que demostren que això del FB no ha fet més que començar, amb situacions surrealistes que fins ara haurien estat impensables. La de owneds que es podrien haver estalviat la penya si no haguessin tingut FB. Però no, ara tothom vol estar hiperconnectat i després passen les coses que passen...

El post anterior del FB va estar dedicat a investigar com anava tot això -a través d'un perfil fals que em vaig crear- per arribar a la conclusió que millor evitar-lo. Avui només vull escriure quatre coses que he vist que em carden molta ràbia. I prometo que ja no tocaré més aquest tema.

.Per començar, ja és igual que tu no hi tinguis perfil: Els simpàtics dels teus amics poden penjar qualsevol foto on hi apareguis tu. I per si no n'hi ha prou amb això, poden etiquetar-te, que vol dir posar el teu nom i cognom sencers sota la foto. Jo crec que un amic que faci això hauria de passar automàticament a convertir-se en el teu enemic per sempre. Per cert, hi ha xarxes antisocials com hatebook, crackbook o enemybook. Amb aquests noms ja no cal dir de què van.

.S'ha generalitzat una expressió que jo particularment odio profundament, que és "fer-se un FB". Joder tant costa dir "m'he fet un perfil al FB" o senzillament "m'he fet del FB"?

.Una altra cosa que em fa molta ràbia: Les parelletes que creen un perfil amb el seu fill que encara ni camina, només perquè els seus amics li riguin la gracieta. Jo del nen els denunciaria per usurpació de la identitat.

.Pitjor encara: Les que fan un perfil del crio que encara no ha nascut i pengen com a foto la puta ecografia. Això hauria de constituir delicte directament. No és per posar-me destroyer ni macabra, però i si després el nen es mor, què? Imagino el mur de visites del fetus mort, tots els amics dels dolguts pares trencant-se el cap per escriure l'obligada dedicatòria a algú que ni tan sols ha nascut. Perquè és clar, si escrius al perfil del fetus, és per dirigir-te a ell i no als pares: No et limitaràs a dir als pares "ho sento amics" sinó que hauràs d'estrujar-te més el cap per dir-li al fetus coses com "tu que no has arribat a aquest món, no hem arribat a veure la teva cara..." (estalviem-nos el que pensem realment: "finalment ens quedarem amb les ganes de saber si el teu pare és qui creu ser..."). Mirant-ho bé, sí que té el seu punt macabra -i quasi pornogràfic-, crem de la crem pels amants de l'humor negre.

La foto és de terrorcotidiano.com. M'he sentit temptada a posar-ne alguna que hagués estat la delícia dels amants del gore, però tampoc és plan d'espantar els pocs lectors que pugui tenir aquest blog.

Insensateses socials

Tema de fons: Gaslight (The Ugly Ducklings, 1967)

( L'"amic" del que parlo al post és real i concret. L'"amiga", en canvi, no. Ella és imaginària i genèrica, representa el discurs de la societat urbana imperant, escrit a partir de coses reals que he arribat a sentir dir.)
--------------------

Segons la meva amiga, el meu amic és un insensat: Viu sol enmig del bosc.
Ella en canvi és molt sensata: Viu sola en un pis d'una gran ciutat.

Ella no podria viure aïllada: Per això viu en un bloc rodejada de veïns, dels que no en sap ni el nom i amb prou feines se saluden. Tampoc no li interessen, però ella tampoc interessa a ningú. Mai ningú l'ha ajudat a carregar o descarregar cap moble, tothom s'ha fet el boig quan algú ha necessitat un cop de mà. El meu amic potser no veu tant de moviment, però al final del dia ha parlat amb molta més gent que no pas ella. Amb els veïns no dubten en ajudar-se entre ells sempre que faci falta, a deixar-se eines, remolcs i el que calgui.


Segons la meva amiga, el meu amic és un insensat: La casa on viu no té corrent elèctric.
Ella en canvi és molt sensata. Té cobertes totes les necessitats bàsiques imprescindibles: rentadora, secadora, rentaplats, tele de plasma, forn elèctric, calefacció a tota la casa i tota mena d'aparells necessaris que fan que a finals de mes s'enrecordi de la família dels fabricants. La casa del meu amic funciona amb un parell de plaques solars que no donen gaire potència i depenen molt del temps, però que són més que suficient com per viure mínimament bé.

El meu amic s'estalvia de pagar llum i gas cada mes. Qui és aquí el més insensat?

Segons la meva amiga, el meu amic és un insensat: El que menja no passa cap control de sanitat perquè s'ho cultiva i cria tot ell.
Ella en canvi és molt sensata: No menjaria mai res que no estigués homologat per a la venda al públic.

Els animals del meu amic no estan controlats per cap organisme institucional ni mengen el que els senyorets de la ciutat ordenen des dels seus despatxos. Han menjat herba del camp. Ella desconfia de tot el que no hagi passat per controls bucocràtics. No es refiaria mai del formatge que ha el.laborat el meu amic. Prefereix comprar-ho tot al super.

Els tecnòcrates no posarien mai en perill la nostra salut. O no?


Segons la meva amiga, el meu amic és un insensat: Mira que currar només quan necessita quartos, podent guanyar molt més currant cada dia!
Ella en canvi és molt sensata: Treballa cada dia en una oficina, fa jornades interminables d'hores extres i cursets que són un pal però que són necessaris per un ascens que no arriba mai.

Lògicament el meu amic tampoc no se n'escapa de currar. Té gastos com tothom, però en ser petits per no tenir gaires "necessitats", es pot permetre currar el mínim possible. A sobre és tan insensat és que no contribueix a consumir a l'estat per a solucionar la crisi del país: Compra el pa que fan els hippis del mas veí, pa perillosíssim i insolidari perquè evidentment tampoc ha passat cap control sanitari ni paga impostos.

Ella acaba estressada, amb depressió i medicant-se. Ell, simplement, cansat al final del dia.


Segons la meva amiga, el meu amic és un insensat: No té ni tele ni internet i no s'entera del que passa al món.
Ella en canvi és molt sensata: Està al dia de totes les notícies.

El meu amic de tant en tant baixa al bar del poble a llegir el diari, però li interessa molt més el que li explica la mestressa del bar que no pas el passa al món. El meu amic no s'estressa mai ni té por del futur. Ella llegeix contínuament que hi ha crisi i acaba estressant-se per això. Ara accepta fer hores extres a l'oficina sense cobrar per por a que la cardin fora.

Segons la meva amiga, el meu amic és un insensat: Només se'l pot localitzar a través de mòbil però no té cobertura a la casa. Viu incomunicat la major part del temps.
Ella en canvi és molt sensata: Té un mòbil última generació. Gràcies a facebook, està connectada amb tothom en tot moment i té moltíssimes amistats agregades que no veu ni veurà en molt de temps.

El meu amic quan necessita xerrar amb algú va a veure la gent en persona. No s'avorreix mai i a vegades sent que li falta temps per estar sol, malgrat no compartir la casa amb ningú més. Ella a vegades es pregunta per què se sent tan sola.


Segons la meva amiga, el meu amic és un insensat: Té amics que viuen com ell i són molt dolents, es dediquen a ficar nens en gàbies de senglars per menjar-se'ls, i a sobre quan els ve la premsa s'ho agafen de catxondeo, rebent-la amb moto-serres al més pur estil Matanza de Texas. El meu amic és un insensat perquè no ha mirat les notícies i no s'ha enterat de lo dolents que són en realitat. Es un insensat perquè quan finalment s'ha enterat del que havia passat, no ha dubtat ni un moment dels seus amics tan malvats i no ha cregut mai la premsa, que no menteix mai.

Ella en canvi és molt sensata: Mira la tele perquè tot el que surt és veritat. Si a la tele diuen que són uns monstres, és perquè són uns monstres. Cap nen no s'inventaria mai una cosa així. O no?

Afortunadament el nen, vist el ressò social que va tenir, va acabar reconeixent que havia mentit, però per la tele ja no ho van dir: no té gràcia desmentir aquestes coses. I mentres que no surti per la tele, la meva amiga seguirà pensant que ficaven els nens en gàbies.
-----------------

------ (foto meva que titularé Entrada als horrors rurals)-------------

Dedicat als companys de la "Masia dels Horrors" que encara que lamentablement hauran tornar a ser víctimes de la premsa groga (malgrat que va quedar demostrat que era mentida), en el seu moment van saber posar-li un parell de collons i agafar-s'ho amb tot l'humor que es podia en aquelles circumstàncies. Espero que ara que en faran una mini-sèrie al seu honor, també s'ho sàpiguen agafar de catxondeo perquè realment no es pot agafar de cap altra manera després de les barbaritats que es van arribar a dir. Jo d'ells em demanaria un paper a la sèrie o com a mínim demanaria estar present al casting per assegurar-se que els actors que faran de cadascú d'ells siguin el més guapos possible.

I és que no hi ha res a fer mentres en aquesta societat segueixi havent-hi gent tan "sensata" com la meva amiga.

Consells de la iaia per anar a cals sogres

Consells a tenir en compte per si algun cop no us queda més remei que anar a casa els pares d'algú, ja sigui parella o colega. Ara bé, si el que preteneu és precisament no haver-hi d'anar més, llavors feu tot el contrari del que us dic aquí.

.Futboleros: No doneu mai per descomptat que perquè el vostre colega és d’un equip concret, els pares també ho seran. A vegades el fill és d'un determinat equip a causa d’un procés de rebel.lió contra els pares iniciat en la pre-adolescència. Si us inviten a sopar i no heu caigut en informar-vos abans, millor evitar posar a parir cap equip (i menys seleccions, que encara és un tema més peliagut) si el que voleu és menjar sense haver d'anar a urgències després.

.Punkis i fills del metal: Compte amb l’artilleria pesada (cinturons de pintxos, collars i altres). Abans de sortir de casa vostra repasseu i colleu fort els pintxos de rosca del cinturó. Si no ho feu, tingueu per segur que els pintxos esperaran a que estigueu a casa els sogres per a començar a afluixar-se lentament, per acabar caient i amagant-se estratègicament entre els coixins del sofà per a posterior clavada a les carns del vell.

També cuidadín amb les botes amb puntera de ferro. En una casa no coneguda on encara no es tenen ni les distàncies ni els espais interioritzats, un petit cop -se sobreentén involuntari, almenys de moment– contra una prestatgeria de vidre o un aquari al terra amb tota aquella puntera de ferro, és de Força+10 (amb efecte Destrucció Total afegit) i et treu 100 punts de Vitalitat a la relació.

.Si el que voleu és trencar el gel, hi ha temes molt millors per iniciar una bona conversa que no preguntar si els bolets que heu vist abans per aquells prats eren bonguis o cama-secs. En aquest cas concret, la tàctica de pretendre guanyar-se els sogres apel.lant la seva condició de coneixedors de la zona, no és precisament la millor opció.

.La nevera: Aquí és on heu de recordar, més que mai, que el "tu com si estiguessis a casa teva" no és res més que un pur formalisme.

.Compte amb les martingales de disseny si no hi esteu acostumats. A mi una vegada em van passar una vinagrera d'aquelles modernes que funcionen amb esprai, amb un pulsador molt estrany que per més que pitjava no hi havia manera que sortís el vinagre. Quan me’n vaig adonar, havia deixat la paret de darrera feta un cromo. Mai més vaig gosar tornar a posar els peus en aquella casa, ni vaig tornar a saber-ne res d'aquell noi.

I recordeu: Pur formalisme.