Castanyades i putades

Ja sé que no és precisament la millor època per parlar de castanyades, però com que als iaios, aquests dies d'hivern prenadalencs l'únic que fan és empitjorar-nos la demència senil, rescato un post que tenia mig escrit al santíssim calaix dels esborranys de blogger.

Aquest any, a la guarderia on va el fill d'uns colegues, van fer una castanyada. Després de fer disfressar els nens i les mainaderes -o com es diguin les que curren a les guarderies-, després que vinguessin pares voluntaris a torrar castanyes sense cobrar ni un puto duro, després de fer seure tots els nens i de posar-los la il.lusió al cos perquè finalment podrien menjar allò que tant havien estat treballant... Resulta que no els van donar ni una sola castanya per menjar, per una normativa sanitària que aconsella no se què de no donar aliments a menors de 3 anys per evitar alèrgies. Aconsellar, que no prohibir, matís important.

A sobre, segons la notícia al diari local, tenien la barra de dir que els van donar les castanyes perquè experimentessin la textura, l'olor i el seu tacte calent. I per aprendre a pelar-les. I tot perquè després els hi acabessin treient de les mans i no els hi deixin ni tastar. És com si el meu avi, quan m'ensenyava a triar el peix, després de tota la feinada i de deixar-lo ben net d'espines i apunt per menjar, m'hagués enretirat el plat de taula. I se l'hagués cardat ell, que encara hagués estat pitjor. Quina putada, quina estafa, pobres nanos.

Jo si fos els pares em queixaria, no tant per l'estafa, ja que s'han d'anar acostumant a que el govern ens faci el mateix de grans -sempre allò de cornuts i pagar el beure- , sinó per l'amariconamenta social que avança una vegada més. Abans que ho agafàvem tot de terra, que remenàvem ocells moribunds i si podíem ens escaquejàvem de rentar-nos les mans abans de menjar, abans que ens cardàvem uns traus de por i amb una mica d'alcohol s'arreglava tot, abans que...


Perquè cal dir que això va passar en un poble on encara tenen un pes important les festes tradicionals i on encara els nens s'enfilen als arbres i juguen al carrer fins l'hora de sopar.

Per tant, amb fets aixís ara sí que definitivament tot està perdut. Després no ens ha d'estranyar pas que la mainada passi de castanyades i acabin celebrant haloweens.


Al final els pares d'aquest nen van fer la castanyada a casa seu i tothom, grans i petits, vam poder menjar castanyes tranquil.lament. Els més petits es van poder desfogar jugant amb tiratxines, enfilant-se als arbres i fent engronxadors de cordes, mentre que els iaios ens vam desfogar bevent cervesa i ratafia, molta ratafia.

Paper de vàter

Quan anem al labavo d'un bar, el primer que acostumem a mirar abans de tancar-nos-hi és si hi ha paper o no. Quan anem a casa d'algú, això ho donem per descomptat. Entrem, pixem -o caguem- amb tot el plaer del món en aquell labavo tan i tan net i amb tanta bona olor, i després ens adonem amb horror que no hi ha paper. O que allò que queda només és el final del rotlle. Amb el cul enlaire, comencem a obrir desesperats els armaris que més fan la pinta de poder-ne tenir i se'ns apodera la sensació d'estar fent una cosa prohibida i mal feta.

Si no trobem el rotlle, i som per exemple a cals sogres, és una gran putada: Sortim callant com putes per no passar la vergonya de dir que no ens hem pogut eixugar. Però tard o d'hora, la sogra ha d'acabar anant al vàter i llavors és quan s'adona que no hi havia paper i te dirà "ai nena, ves quin cap que tinc, que no hi havia paper al vàter" i pensarà de tu que ets una tota una marranota.

I en cas que sí que trobéssim el rotlle d'algun armari i l'agaféssim, ens estem posant en evidència perquè els amfitrions de la casa sabran que hem estat remenant armaris per posar rotllo nou, descobrint en molts casos totes les entranyes negres de la família: Medicaments, indasecs, dentadures postisses...

Si teniu convidats a casa, deixeu sempre un rotlle de més sobre el vàter, si us plau.


I de passada, ja que hi som: Si sou vosaltres els convidats, tingueu la santíssima decència de netejar-ho tot després de cagar, que no hi ha res pitjor que un amant te vingui a casa, li dongui per anar al vàter a cagar i després quan tu vas perquè t'agafa la pixera postcoital, acabes veient aquell quadre. No es repeteix. Us ho asseguro.

Zones blaves als pobles: Comerciants a la foguera.

En certs pobles mitjanament grans, hi ha associacions de comerciants acomplexats de ciutaditis que defensen la implantació de zones blaves justificant que aixís hi haurà més mobilitat de cotxes i els possibles clients trobaran més fàcilment un lloc per deixar el cotxe i anar a comprar.

Aquests comerciants, o són uns il·usos per pensar que la gent pagarà per anar a comprar, o directament semblen burros, coi.

Jo si vaig a un poble en cotxe i em trobo que he de pagar per anar a comprar o per anar a fer el toc a algun bar, no ho faré de cap de les maneres. Com totes les iaies, sempre he estat de comprar a botigues familiars, però en aquest cas, abans m'en vaig a una gran superfície de les afores, que serà una putamerda perquè pot anar en contra dels teus principis i blabla, però com que no sóc pas cap ONG per fer beneficiència i els quartos no em sobren, almenys no em cobraran per aparcar.

Que vagin fent, que si alguns són així de burros, no m'estranya pas que s'enfonsi el petit comerç fins i tot en llocs on no hi ha grans superfícies aprop.