Mohameds

L'altre dia, al Diari de Txirona sortia la notícia que Mohamed és el nom més posat al Baix Empordà.

Però no ens alarmem ni posem en dubte la voluntat integradora dels que vénen de l'altra banda de la bassa: A partir d'ara, els que segueixin posant aquest nom als seus fills, no estan fent res més que adaptar-se al que és ben típic d'aquí.

I encara hi ha més: Això, si s'utilitza bé, pot ser una bona arma per a la re-catalanització del país: Enlloc de dir-los "Moja", que fa massa castellà, aquí els direm Met. Com qualsevol Jaume o Joaquim, que són Met, i així no ens compliquem gaire la vida. I ben català que sonarà.

Així doncs, quan veiem nens jugant pel carrer -de fet gairebé ja són els únics nens que encara els deixen jugar sols al carrer i a les places-, si no ens enrecordem del seu nom, els direm:

-Ei, com va, això, Met?


I tindrem la certesa d'haver-la endevinat en un 99%. I si resulta que és de la minoria que es diuen Alí, Mussa o Amir, tingueu de ben segur que el seu pare s'ho diu, i sempre li podrem dir allò de "sí, però ets el petit de Can Met, per tant ets en Met Petit", i avall. I així de passada recuperem la tradició dels malnoms i les cases, tradició que semblava que s'havia de perdre per moments.


-Ei Met, què dius de bo?


Al bar en venia un, de Met, que a tots els que veia del seu país els anomenava "cuervos". "Ese es cuervo como yo", sempre deia. S'empassava el wisky que cardava por la guilla, mentre que quan li preguntaven què en pensaria el seu jefe de dalt, contestava "No sé, Alà está allá y yo aquí al bar". A aquest l'hauria hagut d'animar a escriure un blog odisfèric, hagués estat un talent prometedor.