Avorriment social

Quan érem petits, ens divertia enfilar-nos als arbres, fer cabanes per amagar-nos dels grans, enfilar-nos a teulades relliscoses on encara no sé ni com no ens vàrem escalabrar el cap, ens divertia fer qualsevol mena de gamberrada que ara, pensant-ho bé, no sabem pas com encara som vius o com no ens van arribar a tancar en un correccional -de fet aquesta era una bona amenaça perquè creiéssim una mica-. En definitiva, ens divertia tot allò que ens sonava a llibertat, tot el que no estava prohibit, o si més no, regulat.

És clar que també jugàvem a jocs guiats i allunyats dels perills, per passar l'estona quan no podíem sortir, però no ens divertia tant com els que ens muntàvem nosaltres mateixos. De tant en tant, quan teníem alguna moneda, entràvem als bars a jugar al "comecocos" o al de matar zombies, bars ben plens de fum però que a cap de nosaltres no ens amoïnava gens, així com tampoc ens amoïnava pas que el mestre fumés a classe mentre nosaltres fèiem els exercicis.

Anàvem en bici sense casc, fotent l'imbècil pels carrers; anàvem de paquet a la vespino de l'avi i això ja era la màxima emoció. També anàvem tots tirats darrere el cotxe fent el subnormal, perquè no podíem parar quiets, sense cadiretes ni cinturons. I esperàvem a tenir 12 anys per anar davant, ja que això significava que ja érem "grans" i responsables.

Ens van caure uns quants mastegots ben merescuts per parts dels pares, però collons, era la part inseparable de la diversió, i també de l'educació, i ho acceptàvem resignats.

Ara que tot està prohibit i regulat, què els hi queda, per divertir-se, a la mainada? Les ludoteques on estan vigilats contínuament per un adult? Els parcs infantils encerclats per una tanca de fusta i asèptics, on no poden tirar-se pel tobogan mentre el gos els espera a baix, perquè ni els gossos no hi poden entrar? Aquestes "cabanes" de plàstics arrodinits que de tan segures són avorrides, i on els més agosarats provaran la llibertat d'enfilar-se dalt del teulat i sempre seran increpats per algun adult?

I als adults, què ens queda, per divertir-nos? Els camins vorejats per baranes de fusta ben maques on ens multaran si ens atrevim a saltar-les? Els esports "d'aventura" on tot està regulat i tot ha d'estar homologat? Tot està prohibit, o com a mínim regulat (=homologat, pagar, controlat), és que ni anar a pescar quatre peixos de roca, podem, sense pagar llicència. No podem agafar pinyes ni molsa al bosc, aviat caurà la taxa pels bolets a tot arreu, qualsevol dia caurà també pels espàrrecs, per la farigola i el romaní, i per recollir quatre socs per fer llenya. Aviat, ni follar tranquil.lament, ens deixaran.

Com a la mainada, l'estat ens ofereix "ludoteques" per adults, ja sigui en forma de discoteques, concerts d'ACDC, de Shakira o dels Manels, restaurants, cases de turisme rural, futbol, cinemes, parcs d'aventura, llocs on ens "divertirem" sense perill que ens passi res... Que poden estar bé en moments puntuals, no diré pas que no, però que a la llarga avorreix, ja que tot això, com les ludoteques infantils, no deixa d'estar regulat per la mirada d'un adult (l'estat).

Ja no podem ni estar tranquil.lament amb la colla fent unes cerveses a un banc a l'aire lliure, perquè està prohibit (li diuen "civisme"). Ara hem d'estar a una terrassa d'un bar perquè no ens multin. I tant se val que busquem un lloc allunyat, ara hi ha càmeres per tot arreu, o sinó, ja prou que s'encarregarà algun veí de denunciar-nos. Amb la llei a la mà, no podem ni tan sols sortir al carrer amb el porró de vi per fer petar la xerrada amb els veïns com s'havia fet sempre perquè serem uns incívics.

Tampoc podem acampar lliurement a la muntanya, malgrat que quan ho fèiem procuràvem no deixar ni una "colilla" de cigarro pel respecte que li teníem, encara que no ens veiés ningú. No ens deixen banyar si hi ha bandera vermella, malgrat que de vegades la posin per una trista tramuntaneta d'estiu, i no et donen ni l'opció que sigui una recomanació i no pas una prohibició. Han de decidir per nosaltres, enlloc de deixar que Darwin faci la seva feina. Aviat, ni a les roques ni a rius, ens podrem banyar.

I no provem pas de muntar un sopar, concert o trobada a l'aire lliure a la nostra manera, sense el seu control i les seves normes, que serem multats i reprimits a l'instant. Per justificar-se, ens al·legaran motius de civisme o de seguretat dels assistents (no podem portar menjar dels nostres horts o fet per nosaltres, tot ha de ser processat industrialment i passar els seus controls). Al final ni a casa teu, et deixaran fer un sopar amb convidats.

Qualsevol dia ens trobarem que si volem pujar al cim del Puigmal, haurem de fer-ho per un camí amb escales de fusta polida i tancat per baranes de fusta, i amb bótes i roba homologada. Si ens sortim del camí, multa. Per la nostra seguretat, naturalment. I el pitjor és que sempre hi haurà algun pixafreda conformista que aplaudirà la mesura.

I si hi ha una cosa al món que encara em fa més ràbia que el rotllo paternalista de l'estat, són els xivatos amargats que es dediquen a denunciar coses que ni els hi va ni els hi ve, només perquè no poden suportar veure com es diverteixen els altres mentre que ells no tenen els collons de fer-ho.

A sobre, l'humor negre és perseguit als mitjans, en molts fòrums d'internet se censuren els únics comentaris que fan riure, tot ha de ser tan políticament correcte per no ofendre ningú, que et cardes de fàstic.

Sí, ara som ben "cívics", ara estem ben sans i ben íntegres, i no tenim perills gràcies a que el papà-estat vetlla per nosaltres, però collons, quin avorriment.



(No recordo de quin blog he tret la foto). Qualsevol dia, per pujar a qualsevol cim, ens trobarem camins tan bonics com aquest, que pobre de que gosi sortir-se'n. Temps al temps.