El mar rere una barana de fusta

Volia començar amb un post més personal, però quan estic relativament tranquil·la, quan vull escriure sobre altres coses, sempre surt alguna notícia que em desperta l'obsessió de sempre. Els dos primers paràgrafs es poden obviar perfectament. Bé, i de fet, tot el post també. Prometo intentar no escriure més sobre el tema, almenys directament.

Una de les coses -entre moltes- que em treu especialment de polleguera és l'obsessió de l'home per voler domesticar tot l'entorn natural que tenim. D'acord que sinó encara aniríem en carros, i qui em coneix sap que no sóc precisament una ecologista de bicicleta, al contrari, m'encanta tot allò que tingui motor. Però és que entre poc i massa. Ja em vaig queixar fa uns posts que al final acabaríem trobant passarel·les i escales mecàniques per pujar a la Pica.

Però és normal, veient com en som, de burros. Els ajuntaments, les institucions en general, es renten les mans davant les possibles denúncies. I tot perquè hi ha qui cau per un camí de ronda i després denuncia a l'ajuntament. Hem arribat a uns extrems ridículs i per això tenim el que ens mereixem. Aviat arribarem a l'extrem que un amic ens pugui denunciar si cau per l'escala de casa nostra, per no tenir-la en condicions homologades.

----------

Tinc molts records de llargues estones asseguda sobre penya-segats de la costa, amb les cames penjant al buit, mirant el mar i tot allò tan poètic que sona tan bé. Penya-segats solitaris als quals s'hi arriba deixant el cotxe una mica lluny i obrint-se camí entre pinedes, bardisses i roques, però que valen la pena d'anar-hi.

I no hi ha cosa pitjor que anar un dia i trobar-t'hi una barana de fusta, d'aquelles que posen ara tan rodones i perfectes. No hi ha res de pitjor i de més humiliant que veure el mar rere una barana de fusta. I no és tant per la molèstia física, que també, sinó pel que representen aquestes baranes, la domesticació de la natura i també l'amariconamenta de la societat, d'una societat covarda com la nostra que demana que el pare-estat ens protegeixi de tots els perills.

Si una sola cosa bona tenen els terrenys militars avui dia era que no s'estan per baranes ni cartellets de camins ni res. Proveu d'anar a Requesens des de Sant Climent, on cal passar per camins de maniobres militars. Sembla estrany però és tot un alliberament indescriptible, és com deixar enrere la tonteria, com aferrar-se a l'essència de l'home, i que consti que em sap greu haver-ho de dir.

Per això, quan han dit que els terrenys de Montgó passaran finalment a ser civils -l'última part salvatge que tenia el malaguanyat poble de l'Escala-, enlloc d'alegrar-me com se suposa que hauria de fer qualsevol persona antimilitarista i blablabla, m'ha fet cagar en tot. D'acord que potser no hi urbanitzaran -gaire- perquè han canviat una mica la mentalitat. Però ara serà una zona verda i ja em veig tot ple de camins amb tanques de fusta, els penya-segats també, amb prohibicions de passar-les, i tot ben maco, senyalitzat i regulat. Potser ja no es podrà anar a cardar un clau als búnkers perquè els tancaran diàriament -o només els obriran per visites guiades, vés a saber-, ja no es podrà anar a aquell penya-segat on hi passàvem hores amb les cames penjant, parlant de tot i de res alhora, perquè vindrà el municipal de torn a dir-te que no ens hi podem estar, que és perillós. I aprofitaran per multar-nos si baixem a caçar "peluts", agafem farigola i quatre cuques per pescar, ja que serà un "entorn protegit". Quina me.




(De debò, darrerament estic fent autèntics esforços per acceptar el progrés i els canvis. Però hi ha coses que no puc. Com això de la foto. Perquè si el progrés és això, merda per tot).