Palles mentals

Porto dies que em costa escriure. De fet sempre m'ha costat escriure. La inspiració, en forma de vomitera, sempre m'ha vingut provocada sobretot per alguna cosa que m'ha passat pel carrer, o per alguna notícia que he llegit al diari i que m'ha posat de tanta mala llet que, si no l'escrivia, rebentava.

Vaig començar amb un blog per escriure mariconades sapiguent que només em llegien 4 colegues. Però poc a poc vaig començar a tenir la necessitat de vomitar de moltes coses i de relacionar-me amb altres blocaires que pensaven similar, i vaig acabar portant dos blogs. Però al final ja no em sentia còmode amb el de les mariconades, com quan somies que vas conilla enmig del carrer, per això el vaig tancar.

Però deixant només aquest, em passa que també em costa de pensar nous posts: És com si ja hagués dit tot el que havia de dir. De fet, tot el que em queixo en aquest blog no deixa de tenir sempre el mateix concepte: L'amariconament d'una societat políticament correcta cada cop més reguladora, cada cop més mansa, més avorrida, amb la conseqüent i progressiva mort de la diversió. Intento escriure una anècdota i m'adono que ja n'havia parlat abans: Que si els pijipis, que si l'excés de regulació, que si la pèrdua de masculinitat de l'home urbà, que si l'ecologisme de despatx, que si els revolucionaris de postal.. És com si ja no em quedés res més per a dir, malgrat que ho segueixo pensant i cada cop més.

I m'adono que a aquest blog li falta alguna cosa. Li falten les muntanyes, Li falten les velles cançons d'Eskorbuto, li falta la psicodèlia, li falta carretera, li falta cervesa i un porró de vi, li falta, li falta... li falta rock&roll. El nostre rock de cada dia.

I llavors em cardo unes palles mentals de maria santíssima: Plego d'aquest blog i recupero l'altre, n'obro dos com abans, netejo aquest i començo de zero... El twitter ja ni me'l plantejo perquè em sembla massa pretenciós, massa gafapastero. I al facebook, segueixo sense trobar-li utilitat, tinguent el correu. Per això de moment he decidit seguir escrivint aquí mateix, però donant-li un canvi d'orientació més cap al dia a dia. I quan hi hagi alguna cosa que em provoqui vomitera -i que no hagi escrit abans-, ho escriuré amb la bilis de sempre.

Cagunlapixadelcapellà que m'ha costat d'escriure, tot això. O publico ja o quedarà com a esborrany com tants i tants d'altres posts. Au vinga, només cal buscar foto.




(Com el Bassegoda, tan aprop i tan lluny alhora).