De desagraïts...

...El món n'és ple.

Ahir estava escoltant unes peces de piano que em van fer recordar un xicot que vaig tenir de ben joveneta, un noi que estudiava música. Llavors ell també era molt jove, però ja despuntava, ja es veia a venir que algun dia acabaria siguent algú dins del món musical. Com que em va despertar la curiositat, el vaig buscar per internet i vaig trobar que té una web pròpia i tot. Tal com era d'esperar, ara és un músic conegut.

La primera professora de música que va tenir va ser una dona gran que jo coneixia, la Marta, amb qui havia fet els primers cursos de piano, i que va ser la que li va transmetre la passió per la música. Una dona vella i sàvia que, fins i tot, quan ell va tenir una crisi personal força important -en la qual va decidir tallar de ple amb alguns aspectes de la seva vida, entre ells jo-, el va animar perquè no deixés la música, cosa que anava a fer si finalment no hagués estat per ella.

A la web d'aquest home hi ha la biografia. I aquí ha estat on m'ha caigut als peus. Esmenta una llarga carrera d'estudis i cursos entre conservatoris, escoles de música, cursos i fins i tot universitats, amb professors de renom, la majoria d'arreu d'Espanya però fins i tot de l'estranger. Fins aquí, bé.

Però a la Marta ni l'esmenta. Lleig, molt lleig. Perquè la Marta potser no era una eminència com tots aquests professors de renom internacionals, però la Marta, a part de la qualitat humana i professional que tenia, va ser la primera mestra, la que li va transmetre els primers coneixements, i això crec que no s'ha d'oblidar mai de la vida. Perquè el primer mestre -o entrenador- que tens quan comences una cosa amb il·lusió, és el que et marca, el que et dóna uns consells que recordaràs durant tota la teva carrera (artística, esportiva, el que sigui). Que potser arriba un moment en què se't queda "petit", d'acord, però no per això s'ha de desmerèixer. I en aquest cas més encara, perquè si no arriba a ser per ella -que va insistir perquè no ho deixés quan estava a punt d'engegar-ho tot a rodar-, ara no seria allà on és.

Si no arriba a ser per la Marta, ara estaria exercint -en el millor dels casos- la prostitució del BBC (Bodas, Bautizos y Comuniones), tocant els Pajaritos, la Bomba i Paquito el Chocolatero per quatre iaios prostàtics a algun hotel de Benidorm.

Si he de ser sincera, d'una banda m'he alegrat per ell que triomfi, és la sana enveja. Però el regust que m'ha quedat, quan penso en la Marta, que ja deu ser morta, és una barreja entre tristesa evident pel que he explicat i, sobretot, mala llet.

Mala llet de pensar en la quantitat de gent brillant que corre pel món (esportistes, artistes, científics, periodistes), que ràpidament s'obliden dels orígens humils i d'aquells que els van ajudar al seu dia, i que només els interessa omplir el currículum amb eminències, si poden ser internacionals millor. No sé pas si ha passat sempre o si és una cosa d'aquesta societat actual, però si es perd el valor universal del reconeixement al mestre, ja podem plegar.



(Si li arriba a fer a ell, ja li hauria cardat el llapis allà on la flauta no sona)