Com ja et deus imaginar, he estat donant voltes a allò de l'Hostilitat. Fixa't que ho escric amb majúscula. I és que, abans de conèixe't, no entenia res. Sobretot no entenia què m'estava passant amb aquell lloc. Però després d'aquell matí al barri guiri, quan vam donar forma a aquests pensaments compartits -oh com em vaig alegrar que fossin tan compartits fins al punt d'arribar a trobar-t'hi mig poble refugiat!- i ho vam definir com a Hostilitat, tot va canviar.
Seguidament, a partir d'aquella conversa, em vaig començar a preguntar que com era que allà on els turistes veuen carrers bonics, mar, un passeig marítim tranquil, un paisatge idílic, un lloc semi-bucòlic en definitiva, jo -nosaltres, tots aquells refugiats del bar- només hi veiem fantasmes, enemics, records dolorosos del passat (amors frustrats, històries d'addiccions, tenebres,...), un present hostil i un futur fosc que no convida gens a aixecar el cap. No ho entenia. Els mateixos carrers i una visió tan diferent. Ni que estiguéssim parlant d'un camp de mines (que llavors, s'hagués entès que ens fos hostil).
I va ser llavors que em vaig adonar que l'Hostilitat no és ni a la gent, ni als carrers, ni a les roques, ni als bars de la platja, ni a les pedres. És més senzill que tot això -però alhora més complicat-. Perquè l'Hostilitat només és a dins als nostres caps. I ens acompanya sempre. Sempre que la deixem nosaltres, és clar. Al no ser que ens la treguem del damunt d'una puta vegada.
Gràcies a tu, i gràcies a aquell matí, vaig veure quina cara fa el dimoni i ara ja sé contra què he de lluitar. Fins ara tot havia estat una fugida, física i mentalment, i tot perquè no sabia contra què m'enfrontava. Ara només cal posar-li pit i collons.
I una altra cosa -que no deixa tampoc de ser voltes al mateix pensament obsessiu, ho reconec- : Mai no tindré mai prou paraules per agrair-te que em fessis veure d'una puta vegada que per "fer poble" no cal haver de participar a les xefles. Hostia, les xefles. Suposo que et deuria sortir de l'ànima aquesta paraula, potser ara mateix ni t'enrecordes, però és que no hi ha cap altra de millor per descriure aquestes collonades turístiques que creixen com bolets any rere any. Gràcies a tu, ara ja no em tortura pas ben gens haver de veure les xefles anunciades per tot arreu, fins i tot a les guies dominicals, o a la ràdio a quilòmetres de distància (havien de ser el meu futur, imagina't quina absurditat, la meva!). Mare de déu, quan hi penso, què bé que em va anar poder encardar-me de mi mateixa, aquell dia.
Amiga, gràcies per haver-te deixat conèixer. Gràcies una vegada més a la teva família per ser gent com cal, tant de bo al poble hi hagués més gent com vosaltres, especialment el teu pare, que va ser una gran persona, i era estimat per més gent de la que mai no es va arribar ni a imaginar.
Una abraçada i espero que ens veiem aviat, en terres a partir d'ara ja no tan hostils.
Iaiapunkarra
(Definició de Xefla. Per exemple)
12 comentaris:
Esperem que aquest sigui el darrer post que llegeixi, per allò de deixar el millor pel final ;)
Parleu de l'Empordà com si fos la Còrsega del segle XIX.
Doctor, Iaia: estan d'un tou que els hi fotria una mà d'hòsties. Perquè són vostès, que sino...
Molt emotiu Iaia. De tota manera, si algun dia m'explica una mica millor això de les xefles em farà un favor.
(Per cert, el post no surt encara a les actualitzacions, vés a saber per què. Jo l'he vist per casualitat. Suposo que en algun moment del dia apareixerà, no?)
la frase "Amiga, gràcies per haver-te deixat conèixer." és molt profunda.
topemacoeltext.
la pots convidar a casa teva a fer una festa de pijames i podeu fer-vos una polsera de l'amistat i prometre-us que mai mai mai mai us fallareu. forever.
quin gust llegir coses com aquesta.
esderay.
Qui ens havia de dir a tu i a mi, en aquell primer intercanvi de paraules Hostils a can Jair, que acabariem així, de tan bon rotllo. Gràcies a tu pel que has escrit, m'ha tocat l'ànima. I que ens hagim conegut és cosa de dos, per tant no em donis les gràcies perquè el sentiment és recíproc.
No crec que fem cap festa del pijama, però segur que tornarem a compartir unes birres!
Una abraçada.
Psicoteràpia Express a l'Empordà.
Tots sabem com acaben les festes de pijames.
Madre mía, ¡como està la vida!
Si algú s'esperava una escena de sexe lèsbic entre la garrula de Girona i la menopàusica empordanesa, que se n'oblide. Afortunadament.
genial jajaja :
la frase "Amiga, gràcies per haver-te deixat conèixer." és molt profunda.
topemacoeltext.
la pots convidar a casa teva a fer una festa de pijames i podeu fer-vos una polsera de l'amistat i prometre-us que mai mai mai mai us fallareu. forever.
quin gust llegir coses com aquesta.
Dr. Muerte, si vostè sapigués.
Josep, pitjor, pitjor. Fixi's en el cas de Port de la Selva - Selva de Mar. Al final, ni a Puerto Hurraco, tu.
Llesca, aquest post el vaig escriure abans de passar l'infern de fer la travessia del Maresme per la nacional, sortejant ciclistes que ocupen fins el carril contrari, trams on et fan anar com nenes -a 60 entre pobles- (amb radar inclòs), i en general, als pocs llocs on pots córrer una mica, trobar-te paràsits que sembla que no hagin agafat el cotxe en sa vida. Quan vaig per allà m'enrecordo de vostè. Aixís, si mai li dediquem un dia, m'inspiraré i escriuré el post després d'haver fet la nacional un diumenge d'estiu a les 12 del matí.
Per cert, les xefles són les collonades turístiques que qualsevol poble treu de sota la màniga per atraure turisme (fires romanes, medievals, etc), que compten amb la participació dels veïns, que ho fan ingènua i desinteressadament en favor del benefici turístic del poble, perquè després l'alcalde proclami el poble com a turístic i apugi el triple el cadastre de les seves cases.
Esderay, si realment és vostè la del comentari, deixi'm dir que cada cop entenc més el per què va haver de necessitar 83 pràctiques per treure's el carnet.
Sònia. Vigili amb les birres, que això l'arrossegarà cap als llibreters de vell, i d'aquí ja la veig vestida de romana participant al Pixumvirat.
Es mereixia el post, sinó no l'hagués escrit. Però això no treu -ja li ho vaig dir- que si vostè com a Noa segueix escrivint a lo superpensamentpositiu tot flueix i avui porto un bonrolloquethicagues, jo la seguiré xinxant. En el fons, això és senyal que està tornant a ser la Noa de sempre, la que tanta ràbia ens fa, però al cap i a la fi, ja sap que l'apreciem.
(Encara recordo lo de can Jair. Ja li vaig dir que no anava pas per vostè. No s'agafi les coses tan a la valenta, que li surtiren úlceres a la figa.)
I com a Sònia, doncs una abraçada ben forta i espero que tornem a compartir birres ben aviat.
Senyor gerent, i gratuïta.
Llesca, jo les úniques festes de pijames que he anat són les que es fan a l'aire lliure, amb tot de gent amb el pijama de ratlles del JBP, fent malabars amb els gossos voltant, mentres escolten un grup que canten amb accent sudamericà de Riudellots de la Selva.
Cetina, doncs ja ho veu. És el que té això dels blogs. Per no parlar de tot el que hi ha darrera.
Josep, exacte.
Anònim, em recorda a algú.
Publica un comentari