Amelie, malaltia mental i patiment

No acostumo a parlar de cine perquè no veig gaires pel·lícules i tampoc no en sé, de fer crítiques, tret de dir si m'ha agradat o no. Però això d'Amelie m'ha superat. D'avorriment i d'estupefacció. Avorriment perquè no suporto les pel.lícules lentes. I estupefacció perquè no entenc què hi troba tanta gent a aquesta pel·lícula, i especialment les ties a la protagonista.

Havia intentat veure Amelie feia temps -recomanada per una noia- i la vaig deixar a la mitja hora, d'avorriment. Però fa poc me n'havien tornat a parlar i havia decidit tornar-ho a intentar, pensant que potser era jo realment la que no captava res. Havia arribat a sentir dir que si el personatge canvia la vida i tot plegat (ja havia sentit a parlar de la síndrome d'Amelie). Déu n'hi do. No m'estranya pas ben gens que els psicòlegs tinguin tanta feina.

La peli no em va agradar per lenta, i al final la vaig passar a doble velocitat perquè ja m'estava cardant dels nervis. Però el que no entenc és aquesta obsessió femenina pel personatge: Una gavatxa desequilibrada i neuròtica que va de bona persona es vol follar un tio que curra a un sexshop (no explicaré el final tan "sorprenent" i "inesperat", no sigui cas que algú la vulgui veure).

Potser el personatge pretén despertar tendresa, però a mi el que em despertaria si la conegués seria por. Molta por:

.El muntatge calculadíssim per tornar-li l'àlbum de fotos al parc és propi d'una persona amb trets psicòpates. Com també ho és espatllar premeditadament una màquina de fotos perquè el tècnic (el noi) vingui a arreglar-la.

.El mateix amb la "venjança" cap al fruiter: El muntatge recargolat i maquiavèlic que li prepara dins de casa seu amb tota la premeditació del món, és digne dels interns psicopàtics del millor hospital psiquiàtric del país.

.No ha d'estar gaire bé del cap una tia que es desviu fins a extrems malaltissos per ajudar els altres que considera "bons" (un cec és bo només per la seva condició de ceguesa?), i putejar com pot a qui ella considera "dolents" (el fruiter perquè parla malament al seu empleat, que té una mica de retard, o almenys això semblava).

.El trastorn obsessiu-compulsiu que té de trucar d'una cabina de telèfon a una altra (amb el que comporta averiguar prèviament el número).

.Es pot ser tímid, introvertit i tot el que es vulgui, d'acord. Però si quan aconsegueixes quedar finalment amb algú en un lloc i hora concret, l'altra persona segueix amb el joc obsessiu de fet i amagar amb notes i hòsties (quan el tio va al bar on curra), jo fugiria corriguents.

.En el fons el tio, si ho mirem fredament, també carda basarda: Un tio guapot, aparentment tímid i introvertit, que sigui capaç de seguir el joc a una psicòpata desconeguda, és que tampoc no ha d'estar gaire fi de la mollera.

L'únic mig salvable -per mi- és la música, no el vals de piano (que deprimeix fins i tot al meu gos) sinó aquell vals ràpid amb acordió, tipus fires, tot i que de vegades la música francesa d'acordió enlloc de relaxar-me, encara em posa més nerviosa.

I recordeu: Quan una tia us digui que ha vist Amelie un munt de vegades perquè aquesta pel·lícula li ha canviat la vida,  fugiu, ara que encara hi sou a temps.