Prevenció

Enmig de tot aquest panorama hivernal que com a mínim ens manté una mica distrets, hi ha una cosa que no entenc: Els pares que, davant els plans de prevenció en què se suspèn el transport escolar -i en alguns llocs, les classes- per evitar possibles tragèdies a les carreteres, l'única cosa que els amoina és pensar què en faran dels seus fills. És sentir a alguns pares parlar, i veure que si fos per ells, farien anar la mainada a col·legi encara que hi hagués una amenaça de bomba nuclear.

Pot ser que, després, en alguns casos la prevenció hagi pecat d'excés, tal i com sembla que ha passat en aquest cas. I millor, que hagi estat aixís! Però és clar, aquests pares ara han estat els primers a protestar "que no hi havia per tant", que "han hagut de pagar una cangur i no calia", etc. Collons, tu! Que s'estimen més, llavors, que la propera vegada no hi hagi pla de prevenció, l'autocar surti com sempre i s'estimbi a la primera placa de gel que trobi, i vinga a plorar tots? Llavors serien els primers a demanar responsabilitats, que per què s'ha permès sortir amb aquestes carreteres, que es podria haver evitat la tragèdia, etc.  No em costa ben gens imaginar-me els que han donat l'ordre de suspendre el transport resant perquè hi hagi la catàstrofe meteorològica del segle, encara que causi morts per congelació i malmeti els conreus, només perquè la gent no se li queixi si no ha estat aixís. 


Ho volem tot fet i mastegat, hem perdut el nord pretenent que la natura s'adapti a nosaltres enlloc de procurar que sigui a l'inrevés, que encara no sé pas com no passen més desgràcies.



(Foto d'aragirona.cat)

Reis que passen de llarg

Hi ha un tipus de pares -normalment joves- que es neguen a celebrar els reis. I no pas per motius religiosos, sinó perquè són molt alternatius i estan en contra de qualsevol cosa que signifiqui regal (però en canvi, segur que es desviurien perquè els convidessin a participar a qualsevol altre ritual d'ofrenes que fessin a qualsevol altre racó del món que no fos el que ells consideren "occident"). Si la justificació és allò de "a l'Índia no tenen res i bé que són feliços" mentres t'ensenyen fotos de nens desnutrits i somrients -que varen fer a canvi d'unes monedes- llavors sí que n'hi ha per cardar-los un tret directament.

Una persona -com els avis de la guerra- que malauradament sap què és la fam i la misèria, de seguida que pugui i les circumstàncies econòmiques li ho permetin, farà l'impossible perquè els seus fills no hagin de viure el mateix que ell i tinguin com a mínim un regal. De cap de les maneres se li passaria pel cap fer-los passar el mateix que varen haver de viure ells.

Però aquests pares alternatius són gent que han crescut en la prosperitat, i que enlloc de sentir-se afortunats com qualsevol persona normal ho estaria,  tenen un buit i un autoodi tan gran que no saben ni d'on els hi baixen. Són gent que quan eren petits van tenir regals per reis gràcies a que els seus pares s'esforçaven per fer-los feliços, i ara han decidit negar aquesta felicitat als seus propis fills argumentant no sé quines històries "alternatives".

Tan alternatius són que no tindran ni ideia del trauma que suposarà a aquest nen tornar a col·legi i haver de dir que a casa seu els reis han passat de llarg, o haver d'inventar-se joguines imaginàries per no sentir-se desplaçat, tot això mentre pensa que els seus pares passen d'ell.

Perquè no es tracta de caure en el consumisme absurd, tampoc, però tampoc de tractar el teu fill com si fos un conillet d'índies en el projecte de la teva societat alternativa anti-tradicions i a sobre anar orgullós dient com de diferent és el teu -pobre- fill. Si això no és egoisme, que m'expliquin què és, sinó. Potser algun dia s'adonaran de l'error, però potser llavors ja serà massa tard. 

A més, aquests pares són un insult als voluntaris que aquell dia es dediquen en cos i ànima a distribuir joguines als nens més necessitats per tal d'evitar que cap nen es quedi sense joguina. Si tan alternatius volen ser alguns, que se'n vagin a viure a qualsevol lloc del seu estimat orient - i que no tornin mai més, sobretot-, o que es facin la vasectomia i aixís faran un favor a la societat.

 (Foto de Lluís Roura. Volia posar una dels "nens feliços" -i prims- de l'Índia, però encara m'emprenyo més i com a mínim veure el Mont i el Canigó em relaxa).

Bon any nou!

Sé que no escric gaire -per no dir gens- últimament. Tinc un post a punt, però com que no és gaire alegre, el deixaré per l'any que ve.

No em faig mai propòsits per l'any nou, sempre ho he trobat una tonteria perquè al dia 2 ja ningú no s'enrecorda, però aquest any faig una excepció i m'he proposat que no se m'escapi mai més allò de demanar "un cafè sol", que últimament m'he enganxat dient-ho més d'un cop.

Bon any nou per a tothom!

(Això sí que potser seria cafè sol).

Postals de caritat

Avui a la bústia m'he trobat un sobre ben gruixut. L'obro i em trobo que és un paquet de 8 postals de Nadal amb sobres inclosos, d'una mena d'associació benèfica que ara no vull ni esmentar perquè sembla d'aquelles per fer pena a la gent. Tu et quedes amb les postals i a canvi els ingresses 10€ al seu compte.

Deixo de banda el fet que em fot moltíssim estar a qualsevol base de dates perquè t'enviïn propaganda.

Deixo de banda el fàstic que em fan les ONGs i associacions benèfiques que es basen en la llàstima per vendre o captar socis (perquè realment les postals i la carta de presentació són commovedores).

Deixo de banda l'odi que em provoca que apel·lin a la bona/mala consciència de la gent i a la nostra suposada honradesa d'aquesta manera tan vil ("m'estic quedant una cosa que no he pagat, ai que iré de pet a l'infern!!!").

Deixo de banda el fet de pensar que o bé són uns ingenus o bé se la saben molt llarga, perquè penso que aquesta gent no els deu faltar tant els diners. Perquè sinó, un no va enviant paquets de postals per la cara. Bé, o potser sí, per cada pallús que piqui, ja són 10€ que hi guanyen.

Deixo tot això de banda perquè, evidentment, no ho penso pas pagar. Primera perquè no envio mai postals. Però és que si ho fes, no m'agrada que m'imposin res d'aquesta manera.  Mira que em fa ràbia per tot el que he dit abans, però com que no sóc pas tan mala persona, fins i tot he pensat en retornar-lis les postals. Però és que tampoc no te donen la possibilitat (perquè al sobre de resposta no hi caben, a part que has de pagar el franqueig). Com a mínim, podrien haver donat aquesta opció, però no, ells vinga a ficar el dit a la llaga, volen que les compris tant sí com no, doncs que els donguin pel sac.

El millor de tot és que no és el primer any que passa. En fi, aviam si aquest any em consideren ja sí definitivament una mala persona i deixen d'emprenyar. 

I ara em pregunto: Què collons en cardo, ara, de les postals?

(És que no en saben, tu. Si l'any que ve canvien de tàctica i m'envien una postal tan ben parida com aquesta -que han fet a un col·legi rural de Navarra-, llavors és que els hi pago fins i tot les putes)

Fires 2011

Això que en un principi semblaria un cartell per alguna fira del reciclatge de trastos vells, resulta que és el cartell de Fires d'aquest any:

I com que a la massa ignorant se'ns ha d'explicar tot, resulta que, per si no ho havíem vist, això representa la catedral, amb l'àngel al capdamunt. Ah, d'acord. Jo personalment odio "l'art" que se t'ha d'explicar perquè l'entenguis, però suposo que això no fa modern. 

Accepto -fins a cert punt- que es vulgui fugir dels elements típics de fires (atraccions, focs artificials, correfocs, castells, gegants, etc). Però cal realment fer un cartell tan depriment? D'acord que el país està en crisi, d'acord que es necessita una neteja general -si és que és això el que es volia reflectir, pel que m'ha semblat llegir-, però coi, que és l'anunci d'unes festes majors i no pas de les eleccions. 

De fet, amb aquest cartell crec que han fet un favor ben gran a la Damm, ja que si vas pels carrers, el cartell de Fires gairebé ni es veu entre les fulles ja gairebé marronoses dels arbres, mentre que el vermell de la Damm, penjat al costat de cadascun de Fires, es veu d'una hora lluny. Una manera subtil de promoure l'alcoholisme? Bé, tant li fa. Bones Fires a tothom, encara que aquest any potser siguin una mica passades per aigua.

Futbol D.E.P.

Un país que passi futbol de Primera un diumenge a les 12 del migdia, va directe cap a la seva destrucció social: Allà on sempre hi hagut taules plenes de cerveses, entrepans, i patates braves, ara només hi ha cafès amb llet i crosants. Els bars ara semblen cafeteries de iaies.

A la segona part ja hi ha qui comença amb les cerveses, però collons, això de fer un cafè i tot seguit la birra, et carda una patada a l'estómac que et deixa ben distret. Perquè després, quan acaba el partit, seran molts qui hauran d'anar a dinar a cals sogres, i no és qüestió de presentar-s'hi amb una castanya de mariasantíssima. A més, abans tenies l'excusa que havies de marxar aviat perquè hi havia partit a les 5. Ara, si han jugat a les 12, aquesta excusa ja no serveix.

I tot això perquè els xinos, que seran els nous amos del món, puguin veure el partit. Però sincerament, si els xinos han d'emocionar-se amb partits tan "espectaculars" com el que els hi vam oferir ahir a les 12, realment poc que arribaran mai gaire lluny.Perquè dubto molt veure un Barça o un Madrid jugant un diumenge a les 12.

Per no parlar del mal que fa al futbol base del país, que és quan acostumen a jugar a aquestes hores, i que si ja poca gent tenen de públic, menys en tindran si juga l'equip de primera divisió. Es podran veure autèntics drames familiars, pares amb greus conflictes morals: He d'anar a veure el meu fill o el meu equip de l'ànima?


Però el que en realitat em sap més greu de tot plegat, és que en no haver-hi partits simultanis (màxim n'hi haurà 2), es perdrà allò tan màgic del Carrusel Deportivo. Allò de la rrrrrrroooonda informativa. Allò del pi-pi-piiiiiiip-pip-piiiiiiiiip "HAY GOL EN CARRUSEL DEPORTIVOOO", que et posava el cul ben estret, que apujaves el volum de la ràdio aviam si pels crits del públic podies deduir si havien marcat els locals o els visitants... En fi, tantes coses que ara es perdran, que eren tan entranyables, i que feien màgiques les tardes de diumenge. 

Per no parlar d'això de les ràdios: Perquè fins i tot el carallot d'en Mourinho parlés en defensa de les ràdios, és que realment la cosa és greu.

Als seguidors, als qui van al camp, els qui ho escolten fidelment per la ràdio, als qui han fet que l'afició a aquest esport avui dia sigui la que és, a aquests que els bombin. Els xinos, que xalin veient un espectacular Atletico-Osasuna. Com que em temo que no serà pas el primer cop que ens tocarà jugar a aquesta hora, al final potser encara hi haurà una penya rojilla i tot, a la xina. Potser a partir d'ara, a les botigues de xinos hi veurem les bufandes de l'Osasuna.

Com a mínim, ja tenim un punt, encara que sigui a base de partits tan avorridots com els d'ahir.

Visca el futbol i visca el futbol a les ràdios.

Rocs&roll

Quan penses que ja no et pot sorprendre més l'estupidesa humana, amb allò dels castells a la sorra, sempre hi ha una cosa nova que ho supera: L'altre dia, a un poble de la costa on encara ningú no ha aconseguit fer callar les campanes de nits -i això que pel que diuen, ja ho van intentar- , algú es va queixar que a una part de la platja, ja dintre l'aigua, hi ha rocs. I que s'hi faci alguna cosa perquè algú hi pot prendre mal.

La platja és de sorra, però en aquell sector, tota la vida n'hi ha hagut, de rocs. L'ajuntament ja deu tenir el cul ben petit, que si algú hi pren mal, encara els denunciarà, i no està la cosa com per haver d'anar pagant multes de qualitat als turistes de qualitat que tanta riquesa, saviesa i cultura aporten al poble. Qui no vulgui pols que no vagi a l'era, i qui no vulgui rocs, que no vagi a la Costa Brava.

 (Foto de Pirineos3000.com. Sembla ser que al Pedraforca algú també es deuria queixar i li van fer cas, ja que des de fa pocs anys, a dalt de la tartera hi ha qualsevol cosa menys pedres).

Platja i muntanya

Porto un temps que estic intentant no fer-me mala sang amb coses que veig i que m'emprenyen, especialment a la platja. Recordo quan l'any passat vaig veure com venia una parella de la guàrdia civil a la sorra -suposo que pel tema de competència de costes-, els havia cridat una dona que en aquells moments semblava una lloca esverada, perquè volia que un pare, que estava fent tranquil·lament un castell de sorra amb els seus fills davant d'ella, desfés el castell. Li deuria molestar a la vista, o simplement, li deuria emprenyar que algú estigués gaudint d'uns moments de felicitat amb els seus. Els agents es van limitar a parlar amb el pare, no arribava a escoltar què li van dir, suposo que li deurien fer entendre a la seva manera que aquella dona estava a punt de tenir una crisi nerviosa i que més valia no haver d'acabar cridant a urgències. Total, que quan van marxar, l'home va acabar desfent el castell, i imagino els pensaments que deurien tenir aquella pobra mainada (i sobretot imagino la conversa que deurien tenir els picoletos entre ells). Això em va indignar moltíssim, vaig arribar a desitjar que a la lloca histèrica li agafés un tall de digestió i s'hi quedés, però vaig procurar no fer-me mala sang perquè amb aquests mals pensaments només aconseguia posar-me nerviosa jo.

També procuro no emprenyar-me quan algú, tinguent espai, posa la tovallola a menys d'un metre de la meva. No entenc aquesta mania d'alguna gent a aglomerar-se -quan hi ha espai-, a no respectar les distàncies personals, suposo que és que hi estan més acostumats que no pas jo.

Quan passen coses d'aquestes, llavors em poso a pensar en aquelles coses realment dolentes: Que només a uns quilòmetres enllà, tirant cap a l'interior, hi ha gent que es treu de sobre els gossos quan aquells ja no li fan servei per anar a caçar, o simplement quan estan tips de sentir els seus lladrucs que avisen de la presència d'un foraster. Això sí, tenen escrúpols ells, no són capaços de matar-lo amb les seves pròpies mans, el porten a un veterinari perquè faci la feina bruta, i després diuen que "el vàrem haver de fer matar", que queda millor. Llavors penso que aquelles famílies de la platja potser se't posaran a un metre de la tovallola i això emprenya, emprenya molt, és només que estan acostumats a les aglomeracions, però m'agrada pensar que segurament seran incapaços de fer mal a una mosca, i si tenen gos, procuraran sempre donar-li el millor afecte.

De vegades penso que una de les coses -entre moltes altres- per les quals tinc aquesta necessitat vital d'anar sovint a muntanya, és perquè no m'emprenyo mai amb res ni ningú, no pas perquè no hi hagi gent -a qualsevol cim emblemàtic per aquestes dates hi ha tanta o més gent que a la platja-, sinó perquè em fa la impressió que la gent que fa aquestes coses "perilloses i inútils" per gust, sembla que estigui feta d'una altra pasta, potser serem tots una colla d'insensats i imprudents, però com a mínim, no m'he trobat mai amb ningú que em faci emprenyar. 

(A la cassola, et posaran a tu, per delinqüent!)

Canvi d'imatge

M'ha costat, però finalment m'he decidit.

He decidit canviar la foto de capçalera del blog després de 3 anys amb la mateixa imatge. Aquelles xibeques buides -foto feta personalment a casa uns amics- fa temps que van deixar de tenir el significat que tenien quan la vaig penjar com a foto de capçalera. Hi ha vegades en què has de cardar un cop de fre a fons si no et vols estimbar tu també contra el mur que tens davant, al que hi anaves de pet, després de veure com alguns companys no varen saber frenar a temps.

I he decidit substituir-la per aquesta, que forma part d'una passió que tinc de fa mesos, que és la de col·leccionar fotos antigues de trens, autobusos, i sobretot, de metros i estacions de Barcelona, especialment de quan existien el Gran Metro i el Transversal, i el metro era un transport bonic amb unes estacions amables, cuidades, amb autèntiques obres d'art, i amb gent que t'atenia personalment, i no pas com ara, que per voler ser molt modern s'ha tornat gris, impersonal i desagradable, carregant-se qualsevol cosa que pogués sonar a antiga, és a dir, carregant-se qualsevol cosa que sigui purament ornamental. Normalment això ho fan els mateixos que es lamenten que en el passat s'haguessin enderrocat temples i monuments que avui dia serien maravelles del món.

Sempre m'han atret els móns subterranis, els túnels, els llocs abandonats, i evidentment, els motors, els engranatges, les politges,...

Aquesta en concret és de la desapareguda i mítica estació de Correus. No m'he posat a buscar encara la sèrie a la que pertany la unitat de metro. Si algú la sapigués, li estaria molt agraïda.(Edito: Si no vaig errada, és la mítica 300).

El dia que treguin una maqueta per muntar del sèrie 1000 -el blau, evidentment-, faré cua a la porta de Can Palau tres nits seguides, si cal. Però això no passarà mai. Ningú no s'arriscaria a perdre calers per satisfer quatre sonats o jubilats amb poca feina. Si fins i tot el museu del transport del Clot del Moro va haver de tancar perquè no era rendible (o això van dir).

(Això és el que queda actualment de l'estació. El que donaria per fer un salt al passat i visitar-la com era abans. Desconec l'autor de la fotografia).